Un tomb per
L'Alt Pirineu

Sempre que sortim en ruta seguim les mateixes pautes, com un ritual o una superstició. Però aquesta vegada tot va anar diferent. Per primer cop la ruta no l’organitzàvem nosaltres, no sabíem ven bé quin era el traçat, ni el camí ni el terreny. Anàvem a l’aventura amb només un nom al cap, L’Alt Pirineu.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu, creat l’any 2003, es troba entre les comarques del Pallars Sobirà i el nord de l’Alt Urgell i comprèn bona part del Pirineu català. A més, és el parc natural més extens de Catalunya amb quasi 70.000 ha.

Instal·lats a l’Hotel Llac de Cardós, i amb l’ajuda del seu propietari (gran guia de muntanya) comencem a planejar el que seran els nostres pròxims sis dies per la zona. Encara que un vagi a l’aventura, a l’alta muntanya, sempre és millor tenir unes guies!

1. Tavascan – Àreu

Primera etapa, resseguir el GR-11 fins a Àreu. Més conegut com a Senda Pirenaica o Transpirinenca, el GR-11 transcorre des del mar Mediterrani, al Cap de Creus, fins al mar Cantàbric, al Cap d’Higuer. Tot un repte pels amants del senderisme. 800 km de Pirineus en estat pur.

Enfilem per un estret corriol que deixa entreveure la gran vall de Lladorre. El temps ens acompanya, ni fred ni calor, ideal per caminar. A mig camí, ens trobem enfundat en un sac al mig del voral a un austríac, ens comenta que ha passat la nit al ras (aquest va menys preparat que nosaltres, ja que li quedava poc més de 2 h per arribar a Tavascan…) xerrem amb ell mentre es desperta i ens comenta les meravelles de la zona. Fa com nosaltres, una ruta alternativa, i segons el seu parer, de moment, li agrada més que els Alps! Caram! Més que les majestuoses muntanyes dels Alps… Això s’haurà de veure!

Arribem fins al punt més alt d’avui, el Coll de Tudela (2239 m) que ens deixa unes increïbles vistes. A un costat s’arriba a veure els Encantats (imprescindible fer la Carros de Foc!) i per l’altra el conegut Monteixo, amb 2905 m de desnivell i una silueta fàcil de reconèixer.

Ara ja només ens queda la baixada fins a Àreu.

Àreu és un petit poblet de no més de 100 habitants, situat a 1200 m d’altitud. Quan arribes a pobles tan petits la distracció més gran és veure passar tractors carregats de fusta, altres excursionistes o xerrar amb la gent… Així que seiem a la terrassa del bar del poble i veiem com passa la tarda.
Organitzem l’etapa de demà i carreguem la motxilla, ja que aquest serà l’últim poble pel qual passarem.

2. Àreu – Refugi de Vallferrera

Comencem el dia amb una forta pluja. Ens fa parar durant més d’una hora aixoplugats a la porxada d’una casa als afores d’Àreu. Val més prevenir. Quan sembla que la cosa es calma comencem a caminar entre boscos, sentint encara la remor de l’aigua.
Segurament aquesta és una de les imatges que més em va quedar de la zona. Aigua. Vam passar per una gran quantitat de salts espectaculars! Creuem rierols, rieres, l’aigua està present en tot el camí.
Aquesta segona etapa la farem també resseguint el GR-11, aquesta vegada en un clar descens fins al refugi de Vallferrera.

El refugi de Vallferrera es va inaugurar l’any 1935, i és el refugi federatiu més antic de Catalunya. Segurament és dels refugis de muntanya més conegut, ja que, no només passa el gran GR-11, sinó que també hi fa parada una altra gran ruta d’alta muntanya, La Porta del Cel i a més és parada obligatòria si hom vol fer l’ascens a la majestuosa Pica d’Estats.

La gran Pica d’Estats. Amb els seus 3143 m és el cim més alt de Catalunya. Amb una orografia inconfusible, amb els tres pics, serveix de frontera entre Catalunya i França.
Així que no és d’estranyar que el gran tema de conversa al refugi sigui aquesta gran fita, tots els excursionistes que ens trobem tenen l’ascens a la Pica entre sella i sella… Nosaltres passem inadvertits dins el nostre itinerari sense rumb fix. Aquesta vegada hem vingut només a gaudir del passeig.

3. Refugi Vallferrera – Refugi Baborte

Deixem aquí el GR-11 i comencem a resseguir el TRF (sender transfronterer) direcció el refugi de Baborte. Aquesta és l’etapa més curta en distància, però ens portarà per una forta pujada, fins a assolir els 2400 m on es troba el refugi.
Cal tenir en compte que el refugi Baborte és un refugi lliure, té capacitat per 18 persones (o això diuen), compta amb ràdio d’emergència, alguna manta, taula i cadires. Però el més destacable del refugi és l’espectacular jardí!
Les vistes a l’Estany Baborte són magnifiques. Un bon lloc per parar, descansar, desconnectar i escoltar el silenci.

Des d’aquí es pot aprofitar per fer el pic de Baborte (2929 m) o visitar els llacs i basses que conformen el circ de Baborte. Nosaltres optem per la calma i la tranquil·litat.

Recordem que tractant-se d’un refugi lliure les places s’atorguen segons ordre d’arribada, així que, tot i que sempre recomanem que a la muntanya un ha d’anar ben d’hora (per aprofitar la llum i per no trobar possibles canvis de temps, més probables a la tarda) en aquest cas és encara més important.

4. Refugi Baborte – Refugi de Certascan

Aquesta és sens dubte una de les etapes que més ens va agradar. Primer una empinada pujada al Coll de Sallente, només començar el dia ja et deixa pràcticament sense alè. No només per l’esforç, sinó perquè un cop ets dalt tens unes vistes increïbles de canals, planes, fonts i estanys. Això sumat a la immensa quantitat d’isards. Un espectacle de fauna i flora en estat salvatge.
Després arribes a Pla de Boavi, lloc on es pot arribar pràcticament amb cotxe, molt agradable de caminar. I finalment una altra gran pujada fins a arribar al Refugi de Certascan.

Tot i que la nostra idea inicial era primer fer nit al Refugi de Broate (un altre refugi lliure a mig camí) en algun punt vam perdre les marques i no vam ser capaços de trobar la desviació. Així que vam acabar allargant més del previst, de fet l’arribada al refugi de Certascan es fa llarga i complicada en algun punt i més encara quan veus a molts que venen amb taxis 4×4 pràcticament fins a la porta.
El refugi de Certascan es troba emplaçat en una balconada fantàstica de la capçalera de la Vall de Cardós. Anteriorment la companyia elèctrica FECSA havia edificat l’edifici amb motiu de les obres hidroelèctriques que es feien a la zona. L’any 1975 esdevé refugi guardat i al 1993 s’amplia i es millora tal com el coneixem ara.
Des de llavors milers d’excursionistes passen cada estiu per aquest emblemàtic edifici, situat al costat del desguàs de l’estany de Certascan, un dels més grans i naturals de la serralada pirinenca.

Com que hem saltat una parada al refugi de Broate, decidim quedar-nos un dia més al Refugi de Certascan. Guardat i amb grans comoditats. A més la zona és fantàstica i volem inspeccionar cada racó.
Dit i fet, ruta circular pels estanys de Romedo de Dalt, de Senó, l’Estany de Colatx i l’Estany de Romedo de Baix. 

Un autèntic luxe. Una sortida que, des del refugi són unes 5 h més o menys, sense massa desnivells però amb unes vistes increïbles.

5. Refugi de Certascan – Tavascan

I com tot, això s’acaba. L’última etapa, la que havia de ser més ràpida, en baixada i sense complicacions, es converteix en una autèntica caça de marques i fites. Com que des del refugi ens avisen que el Coll de Certascan té encara clapes de neu, i no anem equipats adequadament, decidim baixar per un camí menys transitat.
Passem encara per llocs màgics, com l’Estany de Naorte, fins a topar amb la carretera que porta a la presa de Montalto. A partir d’aquí tot és caos, el camí es perd de vista, baixem sense saber massa per on, fins que finalment, decidim arribar per carretera. Serà una arribada menys maca, però com a mínim arribarem!

Després de 5 dies caminant entre prats i boscos com les cabres salvatges, es fa estrany acabar la jornada trepitjant asfalt, però què hi farem, també era això el que anàvem buscant.
Una vaga idea dels punts que no ens volíem perdre, unes quantes línies traçades en un mapa i moltes ganes d’aventures.