Aquesta excursió, com tantes d’altres, l’organitzà la filla i la vam caminar ella, el meu fill i jo. Malauradament, per motius de feina, no ens va poder acompanyar la meva dona.

Caro-Paüls
Ruta Estels del Sud. Etapa Caro-Paüls. 22'86km.

D’això ja fa més de dos anys. Serà possible recordar-se’n dels cinc dies compartits? Escriure sobre uns fets relativament llunyans, requereix buscar en el fons de la motxilla i un, amb l’edat que té, ja comença a tenir-la bastant plena. Extrec del diari, en què tothom anota les seves vivències, les petites anècdotes compartides.

No és difícil, ja que els bons records difícilment s’obliden. Pot passar que no els encadenis amb la mateixa seqüència en què van succeir, però a mesura que els vas revivint t’adones que el temps és una simple pols sobre la memòria.
Podríem dir, en aquest cas, que els Estels del Sud m’han tornat a il·luminar el camí i que els rius, Matarranya, Ulldemó, Estrets, Canaleta, Algars i tants d’altres, m’han refrescat la memòria. Amb ells el passat torna a ser present.
Doncs treta la pols i refrescada la memòria comencem a escriure la “guia de les sensacions”.

Inici: Refugi Caro:

Que bé vam sopar!! A la fresca, amb companyia dels amos i davant d’uns plats abundants i ben cuinats. La conversa tot seguit es va establir: la història del refugi, que si trobaríem cabres salvatges, quins camins seria millor agafar, que si l’Ultra Trail…. en acabar de sopar vàrem passar de ser forasters a ser autòctons.

Escollides les lliteres a on dormiríem i agafades les mantes necessàries, vàrem retirar-nos a dormir, abans però, l’amo ens va dir que a les set del matí ens tindria preparat l’esmorzar. I quin esmorzar!! Entre nosaltres ja dubtàvem si amb tanta menja seríem capaços de fer quatre passes.
Com sempre passa, quan camino junt amb els fills, el noi normalment va uns pocs metres al davant i la noia i jo junts. D’aquesta manera tothom va amb el pas més adequat. La filla i jo tenim el mateix, i el fill te la passa més llarga, cosa que l’obliga a fer petites parades. Això ens funciona prou bé, ell ens fa d’explorador i si convé, avança més la posició per esbrinar si el camí és el correcte. De totes maneres sempre mantenim la distància de parla, aquella que ens permet comunicar-nos.

A l’inici, el camítranscorre entre un bosc força espès. No sé si per culpa de la foscor o del poc entrenament, em dono un bon cop al cap. Cal mirar a on poses els peus, però també on poses el cap!!, em dic. Els fills es paren per interessar-se i m’ajuden a seure. Res important, tot acaba amb un bon nyanyo.

Caro-Paüls
Ruta Estels del Sud. Etapa Caro-Paüls. 22'86km.

Quanta veritat tenen els que diuen que a la muntanya no s’hi pot anar sol!! De forma sobtada deixem el bosc i entrem als prats de Foies. No m’imaginava trobar-me uns prats tan verds en aquests paratges. Aquí comencem a veure, vaques i toros. Els veiem de lluny. Ells ens miren amb indiferència i nosaltres amb curiositat. Fa gràcia veure toros en llibertat. La situació es gira quan en arribar al camí principal ens topem, de sobte i de cara, amb set cornamentes molt respectables. El petit bony que portava al front no els intimida. No podíem anar ni a esquerra ni a dreta i retrocedir donant-los l’esquena semblava una mala opció. Clavats a terra i mirant-nos, el fill va decidir avançar unes passes, com si res hagués passat. Els toros el miren atentament, i en veure el fet de caminar despreocupat de l’intrús, opten per tornar d’on venien, a les pastures. Els tres riem i comentem: ens han vingut a saludar!! Jo dins meu pensava: va ser un acte de valentia? O una conducta tan natural com ho faria el ramader? Conclusió, si no molestes, no seràs molestat.
Passada l’anècdota, arribem a les Rases de Marroco. Quin canvi de paisatge! Les pastures es converteixen en desert. El sol, que abans era escalf, ara és una bola de foc. Els únics habitants eren unes petites mosquetes que forma’n un núvol ens acompanyaven a cada passa. Ja sabeu que diu el refrany “a boca tancada no entren mosques”. Si te les treies del damunt, anaven a molestar el de darrere i així ens les anàvem passant de forma silenciosa.

Caro-Paüls
Ruta Estels del Sud. Etapa Caro-Paüls. 22'86km.

Deixada la terra àrida ens endinsem de nou al paisatge frondós. Passem per diferents colls i barrancs. Pugem i sobretot baixem i quina baixada! En 10 km descendim gairebé 1.000 metres!
Arribem a l’àrea recreativa de Sant Roc, ens refresquem ben refrescats i ja tan sols ens queden 2 km. Ara el paisatge és de conreu i el pi deixa pas als cirerers, oliveres i ametllers. Aquests kilòmetres es fan eterns. Veus el poble però es fa pregar per arribar-hi. Per animar-nos donem veu al desig compartit: “una cerveseta ens espera a Paüls!!”

Paüls, Alberg Dels Ports:

En arribar al poble ens asseiem a la terrassa del bar que hi ha just al costat de l’alberg. Que bé senta una cerveseta fresca!
És un poble curiós, dóna la sensació que hi hagi moltes més cases que habitants i més jubilats que joves. L’explicació ens la dóna un avi que tenim assegut al costat: “els joves han marxat a buscar feina, sobretot, a Tortosa”.
Recuperades les forces donem un tom pel poble. Sort que ja estàvem recuperats, els costeruts carrers que s’enfilen cap a l’antiga església no tenen pietat dels nostres adolorits peus. Un cop a dalt, les vistes són d’amfiteatre. Rere, les muntanyes Dels Ports, davant la planura.
Tornem a baixar i anem directes a comprar-nos el sopar. Un meló, pernil salat, pa, galetes, formatge i fruita. Ens crida l’atenció, la gran quantitat de cartells anunciant activitats musicals: La Banda Municipal, orquestres, xarangues, corals, timbalers, … Podríem dir que aquest poble porta la música a la sang.
Ja dins l’alberg i en solitud, sopem. Tot el refugi per a nosaltres! Un cop recollit tot i escollida l’habitació, ens disposem a dormir.
Estirat pensava en la satisfacció que produeix caminar junt amb els fills. És una manera molt sana de poder-se comunicar, d’expressar el que sents i d’aturar-se, si convé, per continuar fent el camí junts.
Amb la primera claror del dia ens posem en marxa. El camí comença rere del poble, a la part alta. Passem pel costat del cementiri i cap amunt. La pujada és forta, amb 5 kilòmetres hem de pujar més de 600 metres. Per sort estem frescos i amb una bona dosis de paciència arribem fins al Coll de la Giliberta. Tornem a viure les sensacions salvatges que et donen els Ports. Ens desfem de les motxilles i traiem les galetes i la fruita. És un fet curiós, a mi les pomes no em diuen gran cosa, però fer-li queixalades en plena natura, són un una delícia. I com si fos la rebuda de la natura, de lluny veiem tres cabres salvatges que tranquil·lament van en direcció a la fondalada.

Paüls-Arnes
Ruta Estels del Sud. Etapa Paüls-Arnes.22km.

Pugem i baixem, salvem diferents barrancs, passem el riu Canaletes o de Pique i ja, per bons camins, arribem a les Roques de Benet. El seu aspecte és impressionant, ara entenc que siguin tan fotografiades i tan apreciades pels escaladors. Quan les veus de lluny no t’adones de la seva magnitud però ara que les tenim a tocar, tens la sensació d’estar a les muntanyes de Montserrat.

Seguim la bona pista forestal, enllacem amb part de la carretera i finalment arribem al luxe més preat de l’excursionista acalorat i cansat: l’aigua. El Riu Estrets ens dóna la benvinguda, amb tota la varietat de piscines; de més o menys fondària, petites, grans, amagades, al descobert…. I les pots anar escollint mentre fas el camí cap a Arnes.
Tantes són les ganes de fer un capbussó, que el fill hi va de pet, oblidant-se que a la butxaca hi porta el mòbil. Una acció ràpida el va salvar. Treure la bateria i posar l’aparell al sol els va tornar a la vida i el disgust es va convertir en anècdota.
Traspassat el riu, el camí indefectiblement ens du al destí final

i com no, els tres ens animem repetint: “una cerveseta ens espera a Arnes”.

Arnes, Refugi Cal Gorro:

Rondem pels carrers a la recerca del Refugi i de seguida ens adonem que és un poble encantador, amb uns edificis per fotografiar-los des de diferents punts. L’Ajuntament, els Portals, l’Església, el Castell, que tot i que són de diferents estils, guarden una harmonia que fa del conjunt un poble històric. No va costar gens de trobar Cal Gorro. Està en el centre del poble.
Un cop alliberats del pes de les motxilles toca buscar un lloc on dinar. I quin millor lloc que al Bar Casal. Quines vistes cap als Ports i l’Horta De Sant Joan!! Prenem la cerveseta a la terrassa i apa!, cap a l’interior, que ens espera una bona taula. Amb una conversa prou animada sobre les anècdotes viscudes, es va fent via a tots els plats que ens porten. Riure i passar-s’ho bé són els millors remeis per oblidar el cansament i com no podia ser d’altra manera vam repetir el lloc a l’hora de sopar.
Ja en el refugi, el propietari ens porta a les habitacions. És una estança gran, amb tres llits individuals, un de matrimoni, lavabo i dutxa i també tenim dret a una petita cuina. La decoració està feta amb eines i estris de camp. Tot plegat té un aire rural, però sense restar res a la comoditat que pot oferir un bon hotel.
Dutxats i afaitat en el meu cas, ens fiquem al llit.

Ens llevem al son de la música del mòbil de la filla i amb nocturnitat deixem rere el poble. No penseu malament, el refugi el vam pagar el dia anterior.
El camí és molt planer la qual cosa és d’agrair. Passem per diferents masies i conreus. Tot molt plàcid, però sabem que tard o d’hora haurem d’entrar dins dels Ports i això vol dir pujar.
Salvem colls i collets, el riu Algar i rierols. En cada corrent posem els peus a remullar. És un plaer estar assegut amb els peus a l’aigua i veure com es mouen els alevins entre les roques.

Quan creiem que ens falta poc per arribar, la gran pujada! És una pujada a roca viva, sense cap branca per agafar-te, amb un desnivell que sovint, si tens vertigen, has de gatejar. Mirant a on poses el peu, i evitant girar el cap arribem a dalt de tot. A mà dreta ens queda el Cim Penyagalera. Les vistes són espectaculars, increïbles, tot és tan llunyà i a la vegada tan pròxim. T’adones que les fites, per molt llunyanes que estiguin, pas a pas i amb bona companyia, s’assoleixen. Observes bona part del camí que has fet. Les muntanyes, les valls, els colls, els rierols… tota aquesta bellesa ja formen part de la meva motxilla.
Descansem i el noi inspecciona per on seguir. Un cop trobat el camí, recorrem l’altiplà i de sobte, com no pot ser d’altra manera ens ve la baixada.
A mig camí, veiem de lluny una persona que s’està banyant i que ens fa senyals. Amb unes quantes passes més, la filla reconeix el seu germà, s’està remullant en el riu Ulldemó!! Suposem que en veure el riu, va sentir els cants de sirena i no es va resistir a accelerar el pas. La filla i jo també els sentim els cants, però no

Arnes-Beseit
Ruta Estels del Sud. Etapa Arnes-Beseit.22'5km.

caiem en les temptacions, ja en teníem prou amb la baixada per poder caure.
Al cap d’un quart d’hora tornem a estar junts. El lloc en diuen la Pesquera. No dubto que anys enrere fos un indret on abundes la pesca, però ara abunden els banyistes. El lloc és idíl·lic. Les basses formades retenen l’aigua cristal·lina que de forma graciosa van de piscina en piscina. La que escolli’m té una bona profunditat, en el seu punt mitjà i pel cap baix, d’uns dos metres.

Arnes-Beseit
Ruta estels del Sud. Etapa Arnes-Beseit. 22'5km.

Entre joc i xapotejar, les ulleres del fill van al fons de la bassa. De res va servir fer immersions. Vés a saber si d’aquí a uns dies les portarà algú d’Arnes o de Beseit dic, per treure ferro a l’assumpte. Però en el fons, ho sento més pel riu que per la pèrdua materialRefrescats i més contents que un gínjol segui’m la carretera que ens portarà a destí. A Beseit ens espera una cerveseta, anem exclamant.

Beseit – Fonda Urquizu:

La carretera de la Pesquera acaba a la plaça del poble. L’Església i l’Ajuntament la presideixen. Quan traspasses el perímetre medieval t’endinses al passat: El Portal de Sant Gregori, El Palau, La Lonja, El Pont de Pedra, la Capella, La Presoneta… no és d’estranyar que estigui declarat Bé d’Interès Cultural. Diferents séquies formen un entramat pels carrerons i acompanyen al caminant amb la seva música. Suposo que aquestes arteries aquoses són l’herència dels anys d’ocupació àrab.
Entaulats en la terrassa de la plaça, fem realitat els desitjos, una copa de cervesa ens anirà bé per apaivagar la set i la calor.
Carregades les bateries, ens disposem a fer la compra del sopar. Sopa de sobre, formatge, pa, fruita i bosses d’escombraries que ens serviran per a alguna cosa més que guardar les sobralles. L’esmorzar ja ens el preparava l’amo de l’alberg. Rondem pels carrers fins a arribar a la Fonda. La seva façana, de pedra viva, li dóna un aire senyorial, de solera. Entrem i de seguida ens assignen una habitació per als tres. Ens dutxem, sopem, mirem una mica la tele i de seguida ens posem a dormir.

En plena foscor, enfilem carrers amunt. Ni una ànima humana, tan sols un gat encuriosit se’ns acomiada entre les cames. Sap greu abandonar el poble, mereix una bona estada per gaudir-lo.
El frontal ens il·lumina un bon tros del camí. De fet no hi ha pèrdua, és resseguir el riu Matarranya. L’asfalt deixa pas a la pista forestal a l’àrea del Parrisal. La pista es converteix

Beseit-Font Ferrera
Ruta Estels del Sud. Beseit-Font Ferrera. 21'42km.

en un corriol que s’endinsa riu amunt. El camí és còmode, accessible per a qualsevol. Gaudint de l’entorn anem avançant. Les passarel·les de disseny desapareixen i ara són troncs i pedres les que ens faciliten seguir el riu. Al final ni troncs ni roques, el riu queda atrapat entre parets calcàries que a voltes superen els 100 metres. Entrem a la dimensió desconeguda. En aquest punt o optes per la seguretat i puges pel pas del Romeret, que disposa de passamans i grapes o optes per penetrar per les Gúbies del Parrisal. Misteriós recorregut del riu, on de ben segur ens haurem de remullar.

Beseit-Font Ferrera
Ruta Estels del Sud. Beseit-Font Ferrera. 21'42km.

Per majoria, escollim seguir el riu. El caos de roques ens fa rellentir el pas. Són grans blocs, de pedra calcaria, que s’han anat desprenent de les parets, fins i tot, n’hi ha d’atrapades entre les dues parets, quedant sospeses a l’aire. Per sort no hi ha gran quantitat d’aigua, com a molt t’arriba al genoll. De totes maneres un no deixa de pensar que passaria si és gires una forta tempesta. Aquest riu tan canalitzat per les gúbies, de dòcil passaria a ser rebel. Per sort feia un dia radiant i calorós i aquests pensaments van desaparèixer, deixant pas a la diversió que dóna l’aigua.
De cop, ens trobem amb una autèntica piscina. Ara sí, o et banyes o et banyes, no hi ha una altra opció. La piscina està entre dues parets verticals que no et permeten vorejar-la i pel cap baix fa uns 15 metres de llarg amb un fons que ni es veu. Mentre estem buscant una solució per les motxilles arriben, per l’altre extrem de la piscina, una parella de joves. Traiem les bosses d’escombraries i posem a dins les motxilles. Ens quedem en banyador i nedant amb la motxilla flotant, superem la prova. Així, un rere

l’altre, passem a l’altra riba. La parella jove ens copia la idea de la motxilla i també passen a l’altra riba. Al Google hi ha moltes fotografies de les gúbies, precioses, magnifiques, però res més fascinant i divertit que viure-les en companyia. Ara ja sabeu perquè vam comprar les bosses d’escombraries!

Beseit-Font Ferrera
Ruta Estels del Sud. Etapa Beseit-Font Ferrera. 21'42km.

Seguim el riu, ara ja quasi sec, amb les enormes parets a banda i banda. El camí deixa el riu i s’endinsa pel bosc. Passem pel costat d’un magnífic Teix, i caminant, caminant, arribem als prats d’en Rubera o l’Ullal. Fem un mos vigilant no mullar-nos el cul, ja que són uns prats força humits. Recuperades les forces, ara el camí és pista forestal i planejant entre el bosc, arribem al refugi.

Refugi Font Ferrera:

El guarda Gabriel Gutiérrez ens obre les portes del Refugi. Només entrar, t’adones que no és un refugi qualsevol, és el refugi d’un alpinista d’elit. Revistes especialitzades en escalada, alpinisme, senderisme i d’altres que fan referencia a aquest món tan apassionant. Va formar part de la primera expedició de l’Everest del 1985 i va assolir varis vuit mil de l’Himàlaia. Els seus coneixements dels ports són d’admirar. Sap al detall tots els indrets, els camins, els corriols, els animals que hi habiten, les plantes i els arbres que si troben. Res se li escapa, fins i tot, amb un cop d’ull, va veure com un escurçó prenia el sol sobre una samarreta que havia caigut dels estenedors. Va agafar la roba i amb tota naturalitat, va expulsar la petita serp lluny d’on estàvem. És una persona oberta, alegra, que facilita establir l’amistat.

Quan va ser l’hora de sopar va arribar un noi d’uns trenta anys que venia des de la Sénia. Plegats, conversant alegrament, preparem la taula. Les olors que vénen de la cuina són una invitació a entaular-se ràpid.
El Guti ens prepara una amanida generosa, macarrons gratinats i llom amb salsa de tomàquet, tot regat amb un porro de vi i amb oli que el Ximo

Beseit-Font Ferrera
Ruta Estels del Sud. Beseit-Font Ferrera. 21'42km. Arribant al Refugi de Font Ferrera.

porta de la seva terra. Per llepar-se els dits. A part de ser un alpinista d’elit és un excel·lent cuiner. Llàstima que no poguéssim fer massa sobretaula, puix que la conversa era interessant, però l’endemà ens havíem de llevar d’hora.
A les sis del matí el Gabri ja ens té preparat l’esmorzar. Cafè amb llet, pastes, embotit i pa amb tomàquet. Menjo més que quan estic a casa, pensava.
Amb els frontals il·luminant-nos el camí, comencem a fer via. Al cap de poc de caminar, a uns 30 metres, il·luminem a un gran exemplar de cabra salvatge. Ens mirem mútuament, i poc temps després lentament desapareix. No acostuma a passar que diverses persones vegin, al mateix temps, aquests animals tan ràpids.

Font Ferrera-Caro
Ruta Estels del Sud. Etapa Font Ferrera-Caro. 19'61km.

El camí passa per dins d’un magnífic bosc de pi, les baixades i pujades no són gaire pronunciades. El clima ja no és tan fresc ni tan humit com el vessant nord, de fet ja no salvem cap riu o rierol. Sense adonar-nos ens avança corrents, una parella. Es preparen per a l’Ultra Trail dels Estels del Sud. Ja ens ho havia dit el Gabri, en aquesta zona es fan moltes curses.

Penso si la gent que corra per la muntanya arriba a gaudir del paisatge tant com ho fa el que camina. És una pregunta pendent.
De tant en tant, en mig del bosc ens topem amb petites zones on l’aire és més fresc, ho aprofitem i ens hi quedem una estona per dessuar-nos. Li diem les neveres. Pel camí deixem diferents fons que ens prove
eixen d’aigua. Ens adonem que ja ens queda poc per acabar l’excursió. Ja albirem la carretera asfaltada que ens portarà de nou al punt d’inici d’aquesta excursió.

Final: Refugi Caro.

Ens rep de nou el Pere, que s’interessa per la caminada. L’hi donem tot de detalls mentre ens serveix una cervesa i ametlles per picar. S’entaula amb nosaltres i ens diu que sempre que pot puja aquí dalt a desconnectar. El comprenc, jo faria el mateix.
Ja recuperats, agafem el cotxe i cap a casa.
És aleshores quan ens adonem de la bellesa que ens queda rere. A la terra baixa: l’Autopista, la Nacional, el tren, els polígons industrials, el brogit de les platges, i a dalt, aliè al bullici i a les presses, el gran desconegut, Els Ports.

Caro-Paüls
Ruta Estels del Sud. Etapa Caro-Paüls. 22'86km.

Un no s’imaginava que en aquest oasi hi hagués tanta vida. Barrancs impenetrables, frondositat de boscos, rius i rierols, animals salvatges i a la perifèria com si fossin torres de guaita, protectors del verger, els pobles de Paüls, Arnes, Beseit, i tants d’altres.
Aquestes són les sensacions que, de ben segur, anotarem els tres, al diari de la vida.

Deixa un comentari

La teva direcció de correu electrònic no serà publicada Els camps requerits estan marcats amb *

Publicar comentari

CONTACTA AMB GRANS REPTES

Si vols estar al dia de cada moviment, subscriu-te al nostre blog

gransreptes.com


Per qualsevol consulta, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres

Nom*

Email*

Missatge