Descripcions d’excursions n’hi ha moltes, i la de Carros de Foc en té un munt. Les guies et fan saber els camins per on has de passar, els colls que has de salvar, les muntanyes que hi veuràs, en quins refugis t’aixoplugaràs i les més completes t’aportaran coneixements de la flora i la fauna de l’entorn. Tot molt documentat i detallat, amb un registre de fotografies que incita a fer la caminada.
Ara bé, no he trobat cap guia que t’expliqui: que experimentes quan agafes un camí erroni, quines emocions t’envaeixen en enfilar-te i salvar un coll de muntanya, que sents quan arribes al refugi que et donarà sostre per dormir, i sobretot, com vius aquestes experiències en companyia de la teva filla.
Doncs sí, no he trobat aquesta guia i és que cadascú té la seva pròpia guia de les emocions. Com diria Antonio Machado “caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

Colomina- JM Blanc
Ruta Carros de Foc. Etapa Colomina- JM Blanc. 16km. Pas de l'Ós

Tot va començar quan la filla em va proposar fer aquesta “guia de les emocions”. Difícil repte però a la vegada interessant. Encara que sigui o intenti ser la meva “guia de les emocions” segur que algú s’hi trobarà identificat.

Comencem doncs a caminar:

A l’aparcament del Prat de Pierró i dins del cotxe, ens hem canviat la roba d’urbanita per la d’excursionista, ansiosos de posar el peu a terra i començar a caminar. Un cop canviada la roba i el calçat, deixem el que és innecessari al cotxe.
El camí fins a arribar al refugi d’Ernest Mallafrè transcorre dins d’un frondós bosc i si el fas, a les cinc de la tarda del mes de setembre, la foscor comença a fer acte de presència. Tot i que un podria imaginar que dins d’aquest bosc espès podrien sortir els nans de Blancaneu o trobar-se els barrufets, la veritat és que la munió de gent que puja i baixa et fa pensar que estàs a les Rambles.
Poc abans d’arribar a l’emblemàtic Estany de Sant Maurici, el camí es bifurca. Just en aquest punt o agafes el camí que porta a l’Estany o el que et du al refugi. Com que encara disposem d’una mica de claror li proposo a la filla anar a veure l’Estany, total és invertir 10 minuts. Amb tota lògica respon que no, que prefereix veure’l al matí, quan el sol tot just comença a sortir. Té tota la raó, no és el mateix gaudir per primera vegada, sols, de l’espectacle de llums i ombres que dóna el crepuscle del matí que fer-ho com si estiguessis a la platja a hora punta. Així és que directes al refugi.

El Refugi d’Ernest Mallafrè o el guarda de la cara nord dels Encantats.

Te’l trobes de cop i volta, als peus dels Encantats, com si fos el guarda de les dues agulles. En arribar-hi en plena foscor i en ser un refugi amagat dins d’un bosc de pi, el primer que penses és que et trobaràs un llenyataire. Però res d’això, calma total, ningú ens espera. El silenci i la foscor li dóna cert aire tenebrós que no inquietant.
En traspassar el llindar de la porta descobrim la sobrietat de l’interior, una taula, una estufa de llenya i unes quantes lliteres. El primer que fa la filla és deixar la motxilla a una de les lliteres. L’experiència diu que si arriba més gent, tinguis ja reservat el teu lloc. Evidentment secundo aquesta tàctica i deso la meva al costat de la seva, no abans de treure de dins el frontal, ja que en prou feina veiem més enllà d’un pam.
Entaulats i picant fruits secs, parlem del camí que farem l’endemà. Ens toca fer un bon tros de GR fins a arribar al Refugi de Colomers i deixarem de banda el d’Amitges. Jo me la miro i penso, amb quina fruïció es mira el mapa, com s’ho ha preparat, quins coneixements d’orientació que té!!! Mentre escolto les seves explicacions, obren la porta. És un noi jove, d’uns trenta anys, el seu físic robust, és reflex de persona avesada a fer caminades llargues. Porta una bona motxilla, botes d’alta muntanya i un bon somriure que ha fet que de seguida establim amistat.

Ell sí que es prepara un bon àpat. Treu un fogonet per fer-se una sopa, un tros de fuet, pa, i el que més ens atrau, un bon taco de formatge. Abans d’atacar, ens ofereix si el volem acompanyar. Declinem la invitació tot i la imatge temptativa que dóna aquell tros de formatge.

Mallafré- Colomers
Ruta Carros de Foc. Etapa Mallafré- Colomers. 29km. Estany de Sant Maurici

No em molesta compartir espai amb una o dues persones, alienes a la nostra aventura, fins i tot, pot donar-se el cas que ho prefereixi. El que ja no m’atrau són les multituds, llavors és quan es perd el tracte personal i la intimitat. Això penso.
Ell feia la mateixa ruta però en sentit contrari. Ens va confirmar que el refugi de Colomina estava tancat per obres, i que si volem pernoctar per aquella zona, ho podrem fer en el petit resguard que hi ha a l’Estany Gento o retrocedir uns quants kilòmetres i aixoplugar-nos en una cabana d’obra que s’usà en la construcció de les petites preses.
Mentre ell acaba de recollir la taula, nosaltres aprofitem per dir bona nit i dirigir-nos a les lliteres. Ens mereixem un bon descans.


L’endemà, descansats i amb ganes de veure natura en el seu estat més pur, ens dirigim cap a l’Estany de Sant Maurici. La primera impressió quan passes pel costat de la paret de retenció, és de decepció. En el meu imaginari creia que l’Estany no havia estat intervingut per l’acció humana. Per sort, la paret és discreta i amb certa consonància amb l’entorn. Un cop el sobrepasses, veus tota l’esplendor i l’emmirallament dels Encantats sobre les aigües transparents i calmades. La llum, que tot just comença a treure el cap entre les agulles del cim, li dóna un aire celestial. És aleshores quan t’adones de la grandesa de l’entorn.
La filla aprofita per fer unes quantes fotos, i les adjunta al Facebook i al WhatsApp, i d’aquesta manera dóna el bon dia a familiars i amics. És el ritual de cada matí.

Seguint la pista forestal, la que usen el taxis per anar al refugi d’Amitges, arribem fins a l’Estany de Ratera. Aquí ja comença a veure’s la natura en estat més salvatge. L’Estany és lliure de desaiguar per on vulgui i preferentment ho fa per una cascada espectacular que alimenta l’Estany de Sant Maurici.
Ara el camí es bifurca, la pista forestal es dirigeix cap al Refugi Amitges i el nostre, cap al Refugi de Colomers. Sap greu deixar la pista, ja que des d’on estem podem veure el Refugi dalt del cim. Malauradament hi ha més d’una hora entre anar i tornar. Temps que no ens podem permetre perdre si volem estar al voltant de les dues al Refugi. La muntanya té això, a vegades voldries alterar un recorregut però el rellotge mana.
Com més amunt estem, més rierols anem trobant. El bosc deixa pas a les pastures i l’aigua flueix entre mantell. No puc resistir la temptació, tot i portar aigua, poso la mà en forma de cassoleta i prenc de la terra aquest líquid tan preuat. Quina aigua tan fresca!!!

De sobte, les nostres mirades es fixen en un punt llunyà, i a l’uníson cridem, has vist aquells isards!!?? Ens parem fins que desapareixen de la vista. Són aquests petits detalls, aquestes petites alegries que necessites compartir. Quan arribem al Port de la Ratera, deixem enrere un cert tipus de paisatge, i se’ns obre davant nostre tot el Circ de Colomers.

Colomers- Ventosa i Clavell
Ruta Carros de Foc. Etapa Colomers- Ventosa i Clavell. 17km

L’espectacle l’ofereixen els petits i grans estanyols que acoloreixen el nostre pas. En la baixada coincidim amb un guia turístic. Dóna explicacions en francès de tota aquella bellesa. Els turistes, gent de la tercera edat, l’escolten amb força interès. En l’encreuament, ens pregunta, “feu la Carros de Foc”? Amb satisfacció contestem que sí. Mentre seguim caminant, evidenciem el canvi que ha sofert la societat. Ara els autocars aproximen els turistes als peus del Llac de Colomers, i un guia els portarà amunt, donant tots els detalls de la formació del Circ, de la flora, de la fauna i de tot allò que ha après el guia en els seus estudis.

Refugi de Colomers o l’Hotel de trobada.

Mentre baixem, el Llac i el refugi no tarden a aparèixer. En aquest cas, no em sorprèn el Llac de Colomers, ja hi havia estat diferents vegades. Està igual que com el recordava. Passem per sobre de la presa i en un no res ja ens trobem al refugi.

Déu n’hi do dels camins i caminets que hi ha per l’entorn. Segur que l’oferta pot complaure a tota aquella munió de gent que envolten el llac. Petits recorreguts, llargs recorreguts, d’una hora de durada, de tres… Per escollir que no quedi. Aquesta oferta tan diversa fa que trobis gent anant i venint vés a saber d’on.

En arribar al refugi coincidim amb una parella gran de francesos i amb una de jove del país. Els saludem i de seguida entrem al refugi. És immens, amb diverses estades per les diferents necessitats. Deixem les motxilles a les lliteres i oh!!, miracle!!, tanta gent pels entorns i cap llitera ocupada. Millor vam pensar, estarem més tranquils.

Mallafré- Colomers
Ruta Carros de Foc. Etapa Mallafré- Colomers. 29km. Arribant al refugi de Colomers

Vàrem tornar a fora a gaudir dels últims moments de sol i a veure com la gent, a poc a poc, desfilava cap a l’únic punt de sortida d’aquest Circ. En trobar-nos sols i ja en la foscor era el moment oportú de preparar el sopar. Encenem el fogonet i ens preparem una sopa d’espàrrecs, un tros de pa i un bon tros de fuet. Aquest àpat ens serveix per recuperar les forces. Just en ficar-nos a dormir, arriben sigil·losament, una parella de joves francesos. Són tan discrets que es posen a dormir a la part oposada de l’habitació.

Ara l’objectiu, és el Refugi Joan Ventosa i Calvell. Ens despertem ben d’hora, ja que la filla sempre vol arribar a destí entre les dues i les tres del migdia. Per variar, comença amb pujada, i no una pujada qualsevol, sinó d’aquelles que enganyen. És una pujada que juga amb el caminant, veus el final però és un miratge, la pujada continua. Aquesta situació, primer emprenyadora, al final es va convertir en un joc divertit. Qui encertarà el final?? Aquest és el repte. Evidentment va guanyar la filla, té més experiència muntanyenca. Un cop d’alt i ja de baixada tot eren rialles. Quan el camí pren la derivada, o vas al Refugi la Restanca o et dirigeixes al Refugi Joan Ventosa, vàrem decidir aturar-nos i fer un petit mos. Seiem en unes pedres que hi ha en l’encreuament i ja disposats a treure el que seria el nostre esmorzar, ens hem d’apartar, doncs havíem de deixar pas a un caminant que venia de l’altra banda.

El camí és el camí i no es pot barrar per molt espai que hi hagi.
Fer muntanyisme té això, si comences pujant, després saps que hauràs de baixar, i a la inversa, si comences baixant, després et tocarà pujar. I sempre surt la pregunta: ui si aquesta baixada l’haguéssim hagut de fer de pujada!!! Mai saps que és millor.

Colomers- Ventosa i Clavell
Ruta Carros de Foc. Etapa Colomers- Ventosa i Clavell. 17km. Arribant al refugi

A la baixada, seguint un corrent d’aigua força important, veiem a l’altra banda del corrent el Refugi.

Refugi Joan Ventosa i Calvell o el mirador del desdentat.

No us ho negaré, però les connotacions dels noms, Estany Negre, Collet de Contraix (Popularment conegut com el desdentat) i el nom del refugi, per molt Honorable que sigui el polític, fa iuiu.
Com fins ara, tan sols estava oberta la part lliure. Consta d’un petit menjador i d’una fosca habitació de vuit places. Les mosques eren els únics ocupants de l’estada. Però no eren vuit, eren milers!!! Les atreia el sucre escampat per la taula i el terra. Treure-les de dins del refugi ens va portar una bona estona. Quan les mosques van marxar, arriben una colla de gent. Una parella, que sospitem els hi vam aixafar els plans, un pare i el seu fill i venint del desdentat, un grup d’homes que feien mitja volta perquè un d’ells s’havia torçat el peu. Aquests ens expliquen que ha fet nit al refugi junt amb vint persones més!!! Ara ens expliquem aquell “perfum” de suor i el sucre escampat per terra!!!
Un cop la foscor es va apropiar del paisatge, la gent es va retirar. Tornàvem a quedar sols. Preparem el sopar tan variat. Sopa calenta de xampinyons, fuet i pa. És curiós, un pot pensar que quan es camina hores i hores, la gana s’obre. Res més contrari al que pot semblar, la gana no forma part del caminant.
Recollim les poques coses usades i parlem del que ens tocarà fer l’endemà. Ni més ni menys que el Collet de Contraix!! Realment, mirar el Collet des del Refugi, intimida. Et diuen que has de passar entre les dents que es veuen allà dalt, has de vèncer 2.748 metres, amb un pendent i una tartera que Déu n’hi do. Per afegir més emoció al tema, va començar a ploure.
En aquell moment s’obre la porta i entra una parella jove. Estan xops de dalt a baix, cansats i amb ganes de treure’s ràpidament la capelina. La filla se’ls hi dirigeix en angles, ofereix el fogonet per si volen fer-se una infusió. Donen les gràcies però que no els cal, ells usen unes pastilles per escalfar l’aigua.

Ventosa i Clavell- Estany Llong
Ruta Carros de Foc. Etapa Ventosa i Clavell- Estany Llong. 25km. Pujant del Coll de Contraix

La conversa de seguida s’enceta. Són polonesos i aprofiten les vacances per fer muntanyisme per Aigües Tortes cosa que no poden fer a Polònia per culpa del clima. Sembla ser, que aquests paratges tenen fama a reu del món.
Ells també es posen a dormir a la mateixa hora que nosaltres. Res més reconstituent i confortant que estirar-se al llit sentint les gotes de pluja picant al sostre i, sobretot, sabent que el pronòstic meteorològic diu que en unes hores deixarà de ploure.

Al matí, amb un fil de llum, ens posem a caminar. No hi ha pèrdua, és pujar i pujar, amb el desdentat esperant-nos a dalt de tot. L’inici no té dificultat, és qüestió de no posar els peus a l’aigua que surt per tot arreu. Passats pocs quilòmetres el pendent comença a notar-se però no representa cap dificultat. El desdentat no es mou i sembla que nosaltres, per molt que avancem, tampoc. És un efecte curiós, com un hàmster i la roda. Anem massa a poc a poc? Les roques ens rellenteixen el camí? No ho sabem, el que és cert, és que com més ens aproximem al desdentat més pendent i més roques ciclòniques ens col·loca per barrar-nos el pas. Veient que no se’n surt amb aquestes malifetes, en l’últim tram accentua el pendent i retira les roques gegantines i posa en el seu lloc petites

pedres mullades. Quin patiment!!, ara sí, cada metre que avancem és una victòria. Agafats de la mà, i mig gatejant, el repte s’assoleix. Mai he tingut tanta cura amb els passos que he anat fent, sobretot, pensant que ella té vertigen. Hem posat tots els sentits en marxa perquè el vertigen no ens aturés. Un cop a dalt el panorama que se’ns presenta és totalment diferent. La baixada ja no comportarà tan pendent ni roques tan gegantines. Fem una parada tècnica per recuperar-nos del repte, descansem i traiem de les motxilles galetes i fruits secs.

La baixada es fa ràpida i de forma segura. Però ai las!!, just en arribar a la base del circ, on hi ha una estació meteorològica, ens cau una bona tempesta de pedra. Els llamps i trons ressonen de cim en cim, amb una freqüència de segons. Dóna la sensació que el desdentat no li ha agradat que passem de llarg de les seves dents. Aquestes tempestes no fan gens de gràcia. De fet, et fa empetitir.
Per sort, anem ben protegits i la pluja no ens ha calat.
Just en entrar al bosc que ens conduirà al Refugi d’Estany Llong deixa de ploure.

Ventosa i Clavell- Estany Llong
Ruta Carros de Foc. Etapa Ventosa i Clavell- Estany Llong. 25km. Baixant del Coll de Contraix

Refugi d’Estany Llong o la casa de fusta que tothom voldria tenir al bosc:

Després de superar el Collet de Contraix i suportar una tempestaque te’ls posa per corbata, arribem al Refugi. Per fi menjarem calent i ens podrem dutxar!! Aquest refugi és particular i està obert al públic. De clients tenen una parella de joves que més endavant hem sabut que són israelians. Els quatre ens repartim les tasques per parar la taula. El sopar consisteix en una bona olla de caldo, macarrons i salsitxes. Demano una botella de vi per compartir-la amb la parella i així completar aquelles menges. La parella accepta la invitació i jo amb molt de gust els hi vaig omplir el got. En la conversa, descobrim que volien gaudir, part de les vacances que tenen, pel Pirineu i que després visitarien Barcelona. Segons sembla, als israelians els hi agrada molt Aigües Tortes i que el “boca a boca” a fet d’aquest indret un destí turístic. Ens comenten que fan el mateix recorregut que nosaltres i ens pregunten si és cert que el següent refugi, el de Colomina, està tancat. Responem que no ho sabem, que potser haurem d’anar a Estany Gento a pernoctar. Ens cauen força simpàtica aquesta parella.

Ventosa i Clavell- Estany Llong
Ruta Carros de Foc. Etapa Ventosa i Clavell- Estany Llong. 25km

L’endemà hem sigut els primers a posar-nos en marxa. Quan portem un parell de quilòmetres caminant sentim les salutacions de la parella, ens avancen i ja els perdem de vista. Aquesta etapa de l’excursió no és particularment difícil. No hi han pujades i baixades exagerades. El que ens dóna una grata sorpresa és que els estanys i estanyols que anem passant estan sent recuperats en la seva biodiversitat pel

Departament de Medi Ambient. Aquesta informació dóna un bri d’esperança que aquesta bellesa única la podran gaudir les pròximes generacions.
Ja a mig camí de l’etapa tornem a coincidir amb els israelians. Ells van fent petites parades per fer fotografies. Tornem a caminar junts fins a un punt del camí força curiós. Els senyals per anar al Refugi Colomina indiquen una direcció que no quadra amb la del nostre mapa. Els israelians segueixen el camí que està més fressat, per contra nosaltres fent i desfent el mateix camí fins que els israelians ens fan senyals amb els braços. En arribar a la seva alçada albirem el Refugi. Ells es queden a la cuneta descansant, a ella se la veu bastant cansada. En arribar al refugi ens reben els operaris que hi estan treballant. Tot just acabaven de fer les obres de reparació. S’acomiaden i com si ens donessin les claus d’un pis nou ens diuen que gaudim de l’estada. Vaja, que l’inaugurem nosaltres.
Al saber que el Refugi es pot usar, corrents, la filla va a trobar els israelians per si s’hi volen quedar-se a dormir. Prefereixen continuar fins al pròxim Refugi, el de Josep Maria Blanc. Suposem que els hi queden pocs dies de vacances i que prefereixen dedicar-los a visitar Barcelona.
A vegades no saps per què, tens més empatia amb unes persones que d’altres.

Refugi de Colomina o el gran mirador de les estrelles.

La part lliure del Refugi és tota de fusta, amb un finestral panoràmic orientat al sud. El sol entra de ple a l’habitacle, donant escalfor natural a les lliteres. És d’una bellesa exquisida, senzilla i delicada, però a la vegada segura i confortable. És un refugi per estar estirat al llit mirant les estrelles i esperar que la son tanqui l’espectacle.
Estem sols, asseguts a la part exterior del finestral, sense dir-nos casi res. La contemplació de les formes dels núvols, del sol com es va ponent, de les ombres com s’allarguen, la tonalitat de colors…. Quan es fa fosc i comença a refrescar entrem dins. Però l’espectacle continua, ara són les estrelles i la lluna els protagonistes.

Avui acabarem amb totes les existències que tenim per menjar. L’últim sobre de sopa, l’última llesca de pa, el tros de fuet, les quatre galetes….
Ja enllitats i tapats amb tantes mantes com vulguem, estem sols, el finestral ens segueix oferint tot el cos celestial. Així pretenem dormir, quan de sobte s’obre la porta i amb gran

Estany Llong- Colomina
Ruta Carros de Foc. Etapa Estany Llong- Colomina. 28km. Sopant al refugi Colomina

xivarri comencen a escollir llit. En despertar-me vaig fer un crit “deixeu dormir!!” Es va fer el silenci i un d’ells murmura: – hi ha gent, sortim. Han tancat la porta i ja no els hem sentit més. Quan tornem a estar sols li dic a la filla “han entrado como un elefante en una cacharreria”, en castellà. Ens hem posat a riure i repetint ella la frase amb veu de dobladora de dibuixos animats, ens hem adormit.
L’endemà, en llevar-nos, ens adonem que no estem sols. També es lleva un grup de joves, que es disculpen pel soroll que van fer el dia anterior. Tenien la intenció de fer el Pic de Peguera de 2.983 metres. Aviat està dit.
Nosaltres ens posem en marxa amb aquella sensació de saber que serà l’últim dia per gaudir de tanta natura.

Colomina- JM Blanc
Ruta Carros de Foc. Etapa Colomina- JM Blanc. 16km.

Rodegem l’estany que hi ha a darrere i com no, cap amunt que fa pujada. De lluny es veu el famós Pic de Peguera. Te’l mires i penses que és impossible pujar allà dalt, fins i tot creus que és impossible que hi càpiguen dues persones en aquella punxa. Durant la caminada i amb veu de dobladora de personatges infantils, la filla anava repetint “han entrado como un elefante en 

una cacharreria” i acabada la frase es posa a riure. Realment dóna gust veure riure a una filla i si és per ximpleries, encara més. Me la miro i no tinc més remei que participar en tan innocent joc.
Després de la pujada, no cal dir-ho, ve la baixada. Anem deixant l’alta muntanya, els grans blocs de granit i entrem als prats de pastura. Més avall la pineda ens espera i amagat entre l’arbrada ja endevinem l’últim refugi.

Refugi Josep Maria Blanc o Refugi final de meta.

 

Li dic Refugi final de meta, perquè quan arribes et trobes una munió de gent. Trobes gent de totes les edats: famílies amb diversitat de parentesc, grups d’entitats excursionistes, parelles…. Té la seva explicació, els taxis arriben fins aquí, a part, és un centre d’on parteixen diverses excursions d’un sol dia de durada.
En arribar t’assignen l’hora i la taula on soparàs i on dormiràs. És lògic, ja que amb tanta gent la cosa ha d’estar organitzada. La veritat és que hem sopat molt bé i amb molt bona companyia. Al davant nostre s’hi asseu una parella que vol fer el Pic Peguera, al costat un altre que vol fer el Pic de Mónestero i d’altres que ja es preparen per a l’endemà tornar a Espot.
És curiós, amb tanta gent i tanta programació penses que tot serà impersonal, però res més lluny de la realitat, a la gent que li agrada la natura de seguida estableix amistat. O almenys és el que penso.
Per sort, ens han assignat una llitera propera a la finestra, cosa que aprofitem per deixar-la entreoberta perquè entri la fragància exterior i surti la de l’interior.
Avui no hem de matinar tant, l’itinerari que escollim no és el que porta al Refugi Joan Ventosa, sinó la pista forestal que usen els taxistes.
Aquesta pista passa tota l’estona per un bosc de pi frondós i desemboca al Prat de Pierró, on tenim el cotxe.

Estany Llong- Colomina
Ruta Carros de Foc. Etapa Estany Llong- Colomina. 28km

Enrere deixo els prats, els pics, els estanys i estanyols, les vistes, les estrelles, el rius i rierols, els grans blocs de pedra, els isards, les amistats ocasionals, els guardes dels refugis….., fins i tot comprenc al desdentat, no vol que es profani aquestes terres. Però m’enduc el més valuós, el fet de compartir aquestes experiències amb la filla. Absort, sento que em pregunten, no arrenques? Em giro i la miro, estava somrient com si m’hagués llegit el pensament.

Deixa un comentari

La teva direcció de correu electrònic no serà publicada Els camps requerits estan marcats amb *

Publicar comentari

CONTACTA AMB GRANS REPTES

Si vols estar al dia de cada moviment, subscriu-te al nostre blog

gransreptes.com


Per qualsevol consulta, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres

Nom*

Email*

Missatge