La Tinença de Benifassà. Set pobles, set ànimes, set històries i una sola realitat: l’amor a aquesta terra.

Agafem el cotxe la meva filla i jo direcció a la Sénia. Autopista, camions, fàbriques, naus industrials, gasolineres, peatges, asfalt i més asfalt i el rum-rum del motor.

Deixem la monotonia i anem direcció a la Sénia. Parada obligada si voleu conèixer l’enginyeria àrab i l’aigua. Passada la població, de cop i volta, la carretera secundària es va enlairant.

Res ens fa pensar que el destí ens sorprendrà gratament. Deixes la terra baixa i metre a metre entres en un nou món, feréstec i salvatge. Amb tanta natura, ja tens ganes de deixar el cotxe, de trepitjar i sentir la veu d’aquest paradís.

De forma subtil, l’esperit d’aquesta terra ens eleva fins a tocar el cel. És quan t’adones que has arribat a destí: El Boixar, La Tinença de Benifassà.

Imponent la primera imatge del poble. Des de lluny, s’albiren les cases arrenglades a la falda de la muntanya. Totes mirant al sud, com si volguessin donar la benvinguda al viatger.

Les pedres parlen d’un passat llunyà, amb vida al carrer, amb homes i dones treballant la terra, de bestiar pasturant, d’una església en peus reunint la comunitat. Ara, l’ànima d’aquest poble la manté en Joel.

El Boixar-Castell de Cabres
Ruta 7 Pobles. Etapa El Boixar-Castell de Cabres 13km

Des de La Casa Refugi el Boixar, és ell qui ens atén. Bon cuiner, bon coneixedor d’aquesta terra, bon guia, però sobretot, millor persona. No us defraudarà, sempre estarà pendent, com un àngel de la guarda, del vostre camí.

És en aquest poble i en aquest refugi és on en Joel comanda la ruta dels set pobles. Vam compartir taula amb excursionistes que volien fer la ruta

El Boixar-Beseit. De la manera que parlaven i de com es dirigien amb en Joel, semblava que la ruta ja l’havien fet altres vegades. La conversa em va seduir tant que em va obrir el desig de fer-la.

Un cop sopats i abans d’anar a dormir, ell ens explica, amb tot de detalls, la ruta i els llocs d’interès. Ens planifica les dreceres i les rutes alternatives per si hem de fer via en cas de pluja.

Primer tram: El Boixar- Coratxà- Castell de Cabres:

Com que no teníem lloc on dormir a Castell de Cabres, en Joel es va oferir a recollir-nos al voltant de les dues del migdia i deixar-nos a la casella de sortida. L’endemà ens tornaria a deixar, vora les set del matí, al mateix poble. És d’agrair tanta disponibilitat.

No hi ha solitud més gran que sortir a primera hora del matí, quan encara és fosc, d’un poble abandonat. La història, encara que muda, ens mira. Les pedres de les cases són el testimoni d’una vida passada, dura i sacrificada. El silenci és total però les sensacions d’un temps passat és commovedor.

A les primeres passes ja ens vam equivocar de camí. No gaire, per sort, la filla de seguida va

corregir el camí i no vam tardar a fer via. La seva intuïció i el navegador del mòbil ens van portar, en poc més d’una hora, a Coratxà.

Les poques ànimes estan treballant al camp o vigilant el bestiar que pastura als afores. L’únic que ens rep és un gos cridaner amb ganes de jugar. Diria que els veïns l’han deixat perquè guardi el poble.

El Boixar-Castell de Cabres
Ruta 7 Pobles. Etapa El Boixar-Castell de Cabres 13km. El Boixar

La plaça està envoltada per poques cases, on una font i el rellotge de la façana de l’ajuntament, marquen el pas del temps. Reposem uns minuts i aprofitem per fer unes quantes fotos.

Reprenem el camí fent via a peu pla per una pista forestal. Arribem a una bifurcació on un indicador ens assenyala el camí cap al mirador de Mitja Vila. Com que anem bastant bé de temps, la filla no dubte en aprofitar-lo per anar-hi. Ja ens ho havia recomanat en Joel i la veritat és que val la pena desviar-se del camí. Des del mirador dominem bona part de la província de Terol. Desfem el camí, i tornem a agafar el camí original. Anem carenejant i passem per una reserva micològica. Com a bon boletaire miro si en veig algun. Res, tot i ser octubre, el terra està ben sec. Quan deixem el bosc, s’apunten a l’excursió un bon grapat de voltors. Quina impressió!!! Planeja’n a poca distància dels nostres caps. Els més de dos metres d’envergadura impressionen. Dóna la sensació que vulguin agafar-t’he pels cabells. Ens segueixen una bona estona, el just per poder-los contar. Coincideixo amb la filla, arribem a comptar dotze voltors fent cercles i observant el terreny.

El Boixar-Castell de Cabres
Ruta 7 Pobles. Etapa El Boixar-Castell de Cabres 13km. El Boixar

Arribem a una cruïlla: direcció sud directa a Castell de Cabres, direcció oest, directa a l’Ermita de Sant Cristòfol. Decidim anar direcció sud, ja vam fer un extra en desviar-nos al mirador de Mitja Vila.

Deixem de carenejar pels 1200 metres i afrontem la baixada. Sense ser d’excessiu pendent el camí és agradable. De cop i volta, la filla que sempre va al davant, es para en sec, i en veu baixa em diu, “mira allà, a prop del mas abandonat”. Un petit ramat de cabres salvatges estaven pasturant per l’entorn. No van tardar massa a notar la nostra presència i amb la rapidesa que els caracteritza, van desaparèixer. El camí es converteix: en baixar fins a fondalades eixutes, traspassar-les, i pujar de nou fins a la següent fondalada.

Poc abans d’arribar a Castell de Cabres ens trobem una làpida. És bastant tenebrós trobar-te al mig del bosc un recordatori funerari. Està a nom de “Cristobal Gil Segura”. A partir d’aquí és tot pujada fins a arribar al poble.

Abans de tocar l’asfalt, obrim una tanca de bestiar i just en aquest moment coincidim amb un home. Ens saludem i, com si fóssim del poble, ens pregunta si hem vist una vaca. Sorpresos per la pregunta li contestem que no.

Arribem al poble per la part del Castell, que en prou feines manté alguna paret recta.

El poble té més ànimes de les que hem deixat rere. L’església, la font i l’ajuntament són les peces principals que envolten la plaça. Com no pot ser d’altra manera ens asseiem i descansem a la porxada, on hi ha un pou d’aigua.

El Boixar-Castell de Cabres
Ruta 7 Pobles. Etapa El Boixar-Castell de Cabres 13km. Castell de Cabres

Mentre ens traiem les vambes per refredar els peus veiem passar de nou l’home que buscava la vaca. Ens saluda de nou com si ja fóssim veïns de sempre. És el que tenen els pobles petits. Com que ens queda una hora abans no ens vingui a recollir en Joel, aprofitem per donar una ullada per l’entorn. En fer dos carrers ja ho tens vist tot. Tornem a la plaça i veiem que no estem sols, uns alemanys i uns coreans? Estan fent fotos de l’església. Comentem que hauran vingut de Morella a fer turisme per aquests pobles de la Tinença de Benifassà.

Mengem uns quants fruits secs i sense adonar-nos arriba en Joel.

Tornem a la casella de sortida.

Segon tram: Castell de Cabres- Bel- Pobla de Benifassà:

Abans de sopar preparem, junt amb el Joel, aquesta etapa. La filla i jo posem molt interès en què ens expliqui les dreceres que hi ha, ja que es pronostiquen fortes pluges.

Un cop ben sopats anem a dormir. Hem d’estar ben descansats, ja que la ruta que farem és la més llarga i la de més desnivell acumulat.

A les set del matí en Joel ens torna a portar a Castell de Cabres.

Amb una llanterna anem avançant a poc a poc. Per sort, el camí no té pèrdua. Travessem la carretera i seguim una pista forestal. El dia ja s’ha despertat, però de forma lleganyosa, amb ganes de fastiguejar.

La filla, amb el GPS del mòbil, va obrint camí. Alguna petita distracció ens fa recular unes passes rere. Res que ens faci perdre temps. Arribem a unes runes força importants, on la mà humana ha construït terrasses de paret seca. Anem caminant una bona estona sense trobar cap senyal. Ens hem desviat? El GPS del mòbil diu que sí. Com rastrejadors, busquem alguna marca. Res, tot sona igual dins el bosc. Per no perdre més dels quinze minuts invertits buscant alguna marca, decidim pujar muntanya amunt i tenir més perspectiva de la situació. És una manera d’orientar-se i trobar la sortida. Arribats al cim, veiem les fites, una indica el camí cap a la Pobla de Benifassà i l’altra el de Bel.

Castell de Cabres-Pobla de Benifassà
Ruta 7 Pobles. Etapa Castell de Cabres-Pobla de Benifassà 20km

En aquest punt, la negror del cel es desprèn i un xàfec com mai havia vist, ens obliga a fer drecera. Per sort portem roba que no traspassa l’aigua, però això no treu la incomoditat de caminar en aquestes condicions. Donada la situació, descartem anar cap a Bel i agafem la drecera, camí cap a Benifassà.

A pas lent i amb els peus fen xop-xop, vaig pensant si els amics fundadors de Castelló de la Plana: Tombatossals (gegant de caràcter bo), Arrencapins (forçut), Bufanúvols (el bufador), Cagueme (el voluntariós) i el Tragapinyols (l’escatològic) estaven jugant amb nosaltres. De tant en tant paraven i deixaven de molestar una estona, el temps just per expulsar-nos l’aigua del damunt. El joc va durar poc abans d’arribar a Benifassà, suposo que no volien ser vistos. Ens acomiadem de tanta burlesca companyia i entrem al bar a recuperar forces. Una cervesa, pa amb tomàquet i una mica d’embotit serà el nostre dinar.

Un cop preguntada l’adreça, ens dirigim cap a l’Alberg la Font Lluny on ens esperen per obrir-nos la porta.

Ens dutxem, eixuguem la roba com podem i fem una petita becaina fins a l’hora de sopar.

Baixem al menjador i veiem a la Pili i a la Teresa, les ànimes de l’alberg, parlant amb en Joel!! L’ànima del Boixar!! L’àngel de la guarda de la ruta!! Estava preocupat i volia saber si havíem arribat sans i estalvis. En veure’ns es va alegrar. Li vam explicar l’aventura de la pluja i que no ens vam atrevir a anar a Bel. Que ho deixàvem com a repte pendent. S’acomiada no abans de tornar-nos una botella d’aigua que ens havíem deixat a El Boixar. Sempre tan pendent!!

Ens entaulem i escollim els plats que ens ofereixen. Ben menjats i reconfortats queda en anècdota la mullena que portàvem.

Xarrem un mica més amb les mestresses abans d’anar a dormir i els hi preguntem si ens poden deixar preparats uns entrepans per l’esmorzar, ja que volíem llevar-nos ben d’hora.

Tercer tram: Pobla de Benifassà – El Ballestar – Fredes:

Amb l’esmorzar a la motxilla, agafem la carretera que ens ha de portar a El Ballester. Rere deixo una sensació de certa culpabilitat, la pluja ens va privar de poder gaudir dels carrerons de la Pobla de Benifassà. Però m’emporto quelcom més valuós, l’amabilitat de la gent i en especial el tracte afectuós que ens van dispensar la Pili i la Teresa.

Els dos quilòmetres que separen Benifassà del Ballestar els vam fer per la carretera. Les llums dels cotxes, que passaven de tant en tant, ens ajudaven a no ensopegar. Eren al voltant de les set del matí i els cotxes que ens passaven segur que anaven a La Sénia o fins i tot a Vinaròs a treballar.

Pugem el petit turonet on està enclavat el poble del Ballestar. Comença a clarejar i amb poques passes el deixem rere nostre.

Pobla de Benifassà-Fredes
Ruta 7 Pobles. Etapa Pobla de Benifassà-Fredes 26,5km. Salt Robert

Tot just en baixar per anar a buscar els estrets del Ballestar ens sorprèn una cabra salvatge. Era un exemplar portentós, segurament un mascle, el vam veure que sortia del poble. El vam seguir amb la mirada fins que es va perdre de vista. Nosaltres vam seguir caminant fins a arribar al camí que recorre tot l’estret i que porta a l’embassament d’Ulldecona. En Bufanuvols va ser compassiu i ens va regalar un dia esplèndid, un sol radiant. En aquest tram de recorregut mai havia vist tantes cabres salvatges i de totes mides. Ens van estar seguint, des de dalt de l’estret, durant una bona estona. Era un espectacle!! Van deixar-nos de fer companyia quan faltava poc per arribar al pantà.

En arribar l’embassament una sensació d’angúnia, d’ofec, m’envaeix. No sé com explicar-ho, però veure el nivell de l’aigua tant baix i el seu entorn tan àrid era com estar en un abisme. Tot plegat eren símptomes de l’escassetat de pluges.

Resseguim, per un camí forestal, la cua del pantà. Deixem una desviació que ens hagués portat al portell de l’infern i a Fredes.

Ja endinsats en les barrancades agafem una desviació que ens portarà al Salt de Robert deixant a mà dreta el Barranc de Fou. El camí és de bon transitar i es nota l’activitat de reforestació conservadora de l’entorn. Deixem en rere un alberg i al poc de caminar arribem al Salt de Robert. És un lloc ombrívol, de forta vegetació on petits blocs de pedra deixen passar el petit rierol. El salt d’aigua, a causa de l’escassetat de pluges, és un fil d’aigua que es desprèn des de, calculo, uns 15 metres. Fem les fotos pertinents des de diferents angles. Enfilem amb fort pendent el camí que ens durà a Fredes. Hem de salvar uns 260 metres amb força desnivell. En alguna marrada ens parem per agafar aire i fer fotos. Per sort, quan acabes de pujar, el poble de Fredes es presenta de sobte.

Cansats, el primer que fem és buscar a on poder menjar. Eren les quatre i dubtàvem si trobaríem algun lloc per menjar. Per sort, el restaurant que està al costat de l’església ens van poder servir uns plats combinats. Petem la xerrada amb els amos del restaurant i aprofitem per saber on està Cal Correu.

Caminant pocs metres ens plantem davant de la porta de Cal Correu. Esperem en un pedrís i en

Ruta 7 Pobles
Ruta 7 Pobles

poca estona arriba la mestressa de l’alberg, la Fanny.

Em podria allargar molt sobre el tracte que ens va dispensar. Atenta, riallera, simpàtica, oberta, enginyosa, divertida, sabia, i per adobar-ho, bona cuinera.

Abans de sopar ens va preguntar si no ens feia res que estigués amb nosaltres davant de la llar de foc. Evidentment que no!, contestarem. Vam engegar la tele, però la veritat és que no va fer falta. La conversa amb la Fanny era tan agradable i divertida que ens va passar el temps volant. Mentre ella feia mitja, ens anava explicant coses de Fredes, de la vida en aquests pobles de Benifassà, també va parlar dels fruits del seu hort, de la filla que cada dia truca des d’Alemanya, de les nevades que atrapen a excursionistes i de tantes i tantes coses que semblava la tieta que ens posa al dia després d’anys de no veure-la. Quina ànima tan maca la Fanny.

Sense adonar-nos se’ns fa l’hora de sopar. Agraïm els exquisits plats que ens prepara i fem l’última xerradeta abans d’anar a dormir.

Quart tram: Fredes – El Boixar:

De totes les etapes, aquesta és la més curta. Ens vam llevar una hora més tard, quan ja era de dia. Deixant el poble rere i resseguint un tram de carretera asfaltada, arribem a una cruïlla. Són quasi 9 kilòmetres de distància, per tant, ens ho vam prendre amb molta calma.

Encara vam tenir ocasió de veure alguna cabra salvatge, i poder-la fotografiar, això si, des de lluny, doncs tenen una oïda molt fina.

Sempre que faig l’última etapa d’una excursió m’agafa una sensació agredolça: per una banda la pena de deixar un entorn tan meravellós i per l’altra, la satisfacció d’haver complert un repte que, a part d’enriquir la vista, enriqueix també l’interior.

Ruta 7 Pobles
Ruta 7 Pobles

El Joel, la Pili, la Teresa i la Fanny representen, en certa manera, els familiars llunyans que sempre has volgut visitar però que per culpa dels avatars de la vida mai has tingut temps.

Abstret en aquests pensaments, dono les gràcies de poder compartir aquest petit/gran viatge amb la filla. Un pas meu ha sigut una passa per a ella i un pas seu ha sigut una passa per a mi.

El GPS del mòbil de la filla ja indicava que faltava poc per arribar al final. Des de la carena, ja s’endevina El Boixar i el cotxe. Tan sols queda baixar. Ja a l’aparcament obro la porta del cotxe, poso la clau al clausor i comença el rum-rum. Però què estrany?, no és el mateix soroll, és un rum-rum més alegre. Jo crec que al cotxe també l’hi ha aprovat aquesta excursió.

Deixa un comentari

La teva direcció de correu electrònic no serà publicada Els camps requerits estan marcats amb *

Publicar comentari

CONTACTA AMB GRANS REPTES

Si vols estar al dia de cada moviment, subscriu-te al nostre blog

gransreptes.com


Per qualsevol consulta, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres

Nom*

Email*

Missatge