7 Pobles,
7 ànimes

La Tinença de Benifassà. Set pobles, set ànimes, set històries i una sola realitat: l’amor a aquesta terra.

Agafem el cotxe la meva filla i jo direcció a la Sénia. Autopista, camions, fàbriques, naus industrials, gasolineres, peatges, asfalt i més asfalt i el rum-rum del motor.

Deixem la monotonia i anem direcció a la Sénia. Parada obligada si voleu conèixer l’enginyeria àrab i l’aigua. Passada la població, de cop i volta, la carretera secundària es va enlairant.

Res ens fa pensar que el destí ens sorprendrà gratament. Deixes la terra baixa i metre a metre entres en un nou món, feréstec i salvatge. Amb tanta natura, ja tens ganes de deixar el cotxe, de trepitjar i sentir la veu d’aquest paradís.

De forma subtil, l’esperit d’aquesta terra ens eleva fins a tocar el cel. És quan t’adones que has arribat a destí: El Boixar, La Tinença de Benifassà.

Imponent la primera imatge del poble. Des de lluny, s’albiren les cases arrenglades a la falda de la muntanya. Totes mirant al sud, com si volguessin donar la benvinguda al viatger.

Les pedres parlen d’un passat llunyà, amb vida al carrer, amb homes i dones treballant la terra, de bestiar pasturant, d’una església en peus reunint la comunitat. Ara, l’ànima d’aquest poble la manté en Joel.

El Boixar-Beseit. De la manera que parlaven i de com es dirigien amb en Joel, semblava que la ruta ja l’havien fet altres vegades. La conversa em va seduir tant que em va obrir el desig de fer-la.

Un cop sopats i abans d’anar a dormir, ell ens explica, amb tot de detalls, la ruta i els llocs d’interès. Ens planifica les dreceres i les rutes alternatives per si hem de fer via en cas de pluja.

La plaça està envoltada per poques cases, on una font i el rellotge de la façana de l’ajuntament, marquen el pas del temps. Reposem uns minuts i aprofitem per fer unes quantes fotos.

Reprenem el camí fent via a peu pla per una pista forestal. Arribem a una bifurcació on un indicador ens assenyala el camí cap al mirador de Mitja Vila. Com que anem bastant bé de temps, la filla no dubte en aprofitar-lo per anar-hi. Ja ens ho havia recomanat en Joel i la veritat és que val la pena desviar-se del camí. Des del mirador dominem bona part de la província de Terol. Desfem el camí, i tornem a agafar el camí original. Anem carenejant i passem per una reserva micològica. Com a bon boletaire miro si en veig algun. Res, tot i ser octubre, el terra està ben sec. Quan deixem el bosc, s’apunten a l’excursió un bon grapat de voltors. Quina impressió!!! Planeja’n a poca distància dels nostres caps. Els més de dos metres d’envergadura impressionen. Dóna la sensació que vulguin agafar-t’he pels cabells. Ens segueixen una bona estona, el just per poder-los contar. Coincideixo amb la filla, arribem a comptar dotze voltors fent cercles i observant el terreny.

Arribem a una cruïlla: direcció sud directa a Castell de Cabres, direcció oest, directa a l’Ermita de Sant Cristòfol. Decidim anar direcció sud, ja vam fer un extra en desviar-nos al mirador de Mitja Vila.

Deixem de carenejar pels 1200 metres i afrontem la baixada. Sense ser d’excessiu pendent el camí és agradable. De cop i volta, la filla que sempre va al davant, es para en sec, i en veu baixa em diu, “mira allà, a prop del mas abandonat”. Un petit ramat de cabres salvatges estaven pasturant per l’entorn. No van tardar massa a notar la nostra presència i amb la rapidesa que els caracteritza, van desaparèixer. El camí es converteix: en baixar fins a fondalades eixutes, traspassar-les, i pujar de nou fins a la següent fondalada.

Poc abans d’arribar a Castell de Cabres ens trobem una làpida. És bastant tenebrós trobar-te al mig del bosc un recordatori funerari. Està a nom de “Cristobal Gil Segura”. A partir d’aquí és tot pujada fins a arribar al poble.

Abans de tocar l’asfalt, obrim una tanca de bestiar i just en aquest moment coincidim amb un home. Ens saludem i, com si fóssim del poble, ens pregunta si hem vist una vaca. Sorpresos per la pregunta li contestem que no.

Mentre ens traiem les vambes per refredar els peus veiem passar de nou l’home que buscava la vaca. Ens saluda de nou com si ja fóssim veïns de sempre. És el que tenen els pobles petits. Com que ens queda una hora abans no ens vingui a recollir en Joel, aprofitem per donar una ullada per l’entorn. En fer dos carrers ja ho tens vist tot. Tornem a la plaça i veiem que no estem sols, uns alemanys i uns coreans? Estan fent fotos de l’església. Comentem que hauran vingut de Morella a fer turisme per aquests pobles de la Tinença de Benifassà.

Mengem uns quants fruits secs i sense adonar-nos arriba en Joel.

Tornem a la casella de sortida.

Ja endinsats en les barrancades agafem una desviació que ens portarà al Salt de Robert deixant a mà dreta el Barranc de Fou. El camí és de bon transitar i es nota l’activitat de reforestació conservadora de l’entorn. Deixem en rere un alberg i al poc de caminar arribem al Salt de Robert. És un lloc ombrívol, de forta vegetació on petits blocs de pedra deixen passar el petit rierol. El salt d’aigua, a causa de l’escassetat de pluges, és un fil d’aigua que es desprèn des de, calculo, uns 15 metres. Fem les fotos pertinents des de diferents angles. Enfilem amb fort pendent el camí que ens durà a Fredes. Hem de salvar uns 260 metres amb força desnivell. En alguna marrada ens parem per agafar aire i fer fotos. Per sort, quan acabes de pujar, el poble de Fredes es presenta de sobte.

poca estona arriba la mestressa de l’alberg, la Fanny.

Em podria allargar molt sobre el tracte que ens va dispensar. Atenta, riallera, simpàtica, oberta, enginyosa, divertida, sabia, i per adobar-ho, bona cuinera.

Abans de sopar ens va preguntar si no ens feia res que estigués amb nosaltres davant de la llar de foc. Evidentment que no!, contestarem. Vam engegar la tele, però la veritat és que no va fer falta. La conversa amb la Fanny era tan agradable i divertida que ens va passar el temps volant. Mentre ella feia mitja, ens anava explicant coses de Fredes, de la vida en aquests pobles de Benifassà, també va parlar dels fruits del seu hort, de la filla que cada dia truca des d’Alemanya, de les nevades que atrapen a excursionistes i de tantes i tantes coses que semblava la tieta que ens posa al dia després d’anys de no veure-la. Quina ànima tan maca la Fanny.

Sense adonar-nos se’ns fa l’hora de sopar. Agraïm els exquisits plats que ens prepara i fem l’última xerradeta abans d’anar a dormir.

El Joel, la Pili, la Teresa i la Fanny representen, en certa manera, els familiars llunyans que sempre has volgut visitar però que per culpa dels avatars de la vida mai has tingut temps.

Abstret en aquests pensaments, dono les gràcies de poder compartir aquest petit/gran viatge amb la filla. Un pas meu ha sigut una passa per a ella i un pas seu ha sigut una passa per a mi.

El GPS del mòbil de la filla ja indicava que faltava poc per arribar al final. Des de la carena, ja s’endevina El Boixar i el cotxe. Tan sols queda baixar. Ja a l’aparcament obro la porta del cotxe, poso la clau al clausor i comença el rum-rum. Però què estrany?, no és el mateix soroll, és un rum-rum més alegre. Jo crec que al cotxe també l’hi ha aprovat aquesta excursió.